DRETS HUMANS I CRISI.......DE VALORS.......

Publicado el 17/12/2008 a 14:27 Por turosolidari


Allò que no es diu de la crisi

Rafael Poch 16/12/2008 (la Vanguàrdia)


Una tertúlia en l'"Akademie der Künste" de Berlín

Vetllada de debat sobre la crisi en l'"Akademie der Künste" de Berlín. A la nova i bonica seu d'aquesta institució, al costat de la porta de Brandenburg, es parla de la responsabilitat dels mitjans de comunicació. Públic de classe mitjana, o classe mitjana alta, d'edat madura. Els ponents són el periodista liberal suís Frank Meyer, i el cineasta Andreas Veiel, un dels documentalistes alemanys més notables del moment. El President de l'Acadèmia, Klaus Staeck, un dissenyador gràfic socialdemòcrata, és el moderador. Es parla del crack del neoliberalisme, amb fort esperit crític.

Un "error anònim del sistema"

La fe neoliberal va arruïnar Rússia i al món en desenvolupament, des d'Àfrica a Amèrica Llatina. Va fer més desiguals i injustes a totes les societats, incloses les societats occidentals més pròsperes. Va elevar el robatori a gran escala més descarat a la categoria de virtut. Ara les conseqüències de l'ensorrament afectaran, sobretot, els pobres. "Els tres mil milions de pobres del món seran els primers afectats, perquè de sobte els seus ingressos i la seva alimentació s'han tornat més incerts", diu el Premi Nobel bengalí i inventor dels micro crèdits, Muhammad Yunus, en una entrevista a la revista berlinesa "Cícero". Aquest és l'enorme assumpte del que aquí es parla. I el periodista Meyer cita el diagnòstic de la situació que proposa Hans-Werner Sinn, el President de l'Institut Alemany d'Investigacions Econòmiques. Sinn parla d'un "error anònim del sistema". "...I es queden tan amples", diu el periodista.

Richard Fuld, el president de "Lehmann Brothers", va guanyar 500 milions de dòlars en els últims vuit anys. En 2007, els "brokers" i "managers" de Wall Street van rebre diversos milers de milions de dòlars en bonificacions de Nadal, més diners que tot l'empleat en ajuda a Àfrica, explica Veiel, que no recorda la xifra concreta.

El "Kreditanstalt fur Wiederaufbau" (KfW) va col·locar 300 milions d'euros en "Lehmann Brothers". Algú li demanarà comptes? El banc públic BayernLB, que va ser el primer en acudir al fons del Govern alemany per recolzar al sector financer a finals d'octubre, rebrà una injecció de capital i garanties per valor de més de 30.000 milions d'euros. El BayernLB és propietat de dues de les caixes més grans del país, les Caixes d'Estalvi bavareses i de l'Estat de Baviera, amb un 50%, respectivament. El president de Baviera, el cristianodemòcrata Horst Seehofer, i el govern de Baviera, té, llavors, una cosa que veure amb els desastres financers, incloses les molt dubtoses inversions en EE.UU., d'aquest banc. Però Seehofer diu que no té cap responsabilitat "personal" en el succeït. La culpa, diu, és del "sistema". De nou, "un error anònim del sistema".

Tindria molta més raó el lladre que atribuís la seva conducta als "mals exemples" rebuts al degradat barri de la seva infantesa, o a la seva família desestructurada. Però aquests banquers no surten precisament d'una novel·la de Dickens, i manquen per complet de la circumstància atenuant social que pot esgrimir el vulgar lladregot. Fins i tot el propi president alemany, Horst Köhler, un exbanquer, admet que ja no pot fiar-se dels banquers...

Llatí

"A mitjan els vuitanta la premsa va adoptar el neoliberalisme com dogma de fe, sense la menor consideració critica", diu Klaus Staeck. "De sobte l'informe borsari es va integrar a les notícies amb el mateix rang que la informació meteorològica", recorda. Junt amb això es va adoptar un nou idioma. Ja no hi havia treballadors i empresaris, sinó "agents socials". Un idioma en el qual treballadors i empleats es convertien en "recursos humans", i on a l'acomiadament lliure, els salaris escombraries i a l'explotació, se'ls anomenava "desmantellar la rigidesa del mercat de treball", o "flexibilitat del mercat de treball", o "alleugerir els costos en recursos humans". Alhora es parlava d'"economia real", la qual cosa donava a entendre que tots aquells jocs malabars amb accions i valors eren una cosa irreal i fictícia. Aquest nou llatí ha estat el vehicle d'expressió de la religió neoliberal.

"El neoliberalisme és una ideologia totalitària, fonamentalment perillosa per a la democràcia. La idea que la "mà invisible" del mercat tot ho decideix i ho posa al seu lloc és, a més de religiosa, una idea estúpida", diu Meyer. El paper d'aquesta religió i d'aquest nou idioma va ser fer passar per última tendència de la racionalitat econòmica, els pressuposts tradicionals del pensament conservador. El que hauria estat impossible de vendre, es va vendre pel procediment d'embolicar-ho en un nou llatí, incomprensible per a la gent comuna. L'economia va quedar fora per complet de la comprensió de la població. Sense la col·laboració dels periodistes, aquesta religió no s'hauria instal·lat. La propagació, fora dels Estats Units i d'Anglaterra, del "periodisme econòmic", entès com a crònica de l'especulació financera en llatí, va ser un altre producte dels anys vuitanta. Sense tota aquesta prèvia cerimònia de la confusió, l'ocorregut no hauria estat possible, opina Meyer.

"Quan veiem l'actual passivitat de la gent, aquest "no podem fer res", aquest sentiment general d'impotència? això és també una conseqüència del llenguatge: nosaltres, periodistes, la gent dels mitjans de comunicació, no hem proporcionat al públic el llenguatge amb què avui podria defensar-se, diu. " Potser hi ha censura? ", pregunta el moderador Staeck, fregant la línia vermella de la incorrecció. "No és que t'acomiadin si escrius el que no toca, però hi ha uns marcs, que tot el món coneix i dels quals no se surt, un terreny de joc consentit," respon Veiel. I Meyer es rebel·la: "La premsa és molt poderosa, els periodistes podrien provar almenys si són lliures. La llibertat cal prendre-la, som súbdits o ciutadans? ". El públic aplaudeix.

Una malaltia més general

" Per què no hi ha una investigació parlamentària sobre tot el que ha passat? ", es pregunta Andreas Veiel. "No tenim pressions en aquest sentit, ni de part de la premsa, ni de part de la classe política, parlem d'aquestes coses, expressem la nostra ràbia, però sense conseqüències, parlem contra un mur", diu el cineasta.

La Cancellera Angela Merkel ha dit que "el govern s'encarregarà de demanar responsabilitats a aquells que han fet negocis irresponsables". Però no és el govern el que hauria d'actuar: en un estat de dret el poder judicial hauria de ser l'encarregat, però resulta que davant d'aquest "delicte capital" comès pel Capital, la justícia és impotent.

Un sistema en el qual la ciutadania no té el control més mínim sobre les funcions, opcions i polítiques econòmiques més bàsiques, significa que la democràcia també està en crisi, junt amb les finances. Una justícia davant de la qual només són responsables la gent de classe baixa o mitja, i no els magnats financers, que només afecta els petits lladres i no els grans especuladors, no és creïble. Si el sistema penal no pot castigar els tramposos i irresponsables que van construir les piràmides del capitalisme de casino i que han esfumat bilions d'euros, la desaparició dels quals repercutirà ara en milions de persones, sota la forma de pitjors serveis, pitjor educació, pitjor sanitat, desocupació i estretors i sofriments diversos, vol dir que hi ha una crisi també del sistema penal, diu Heribert Prantl, el brillant columnista del "Süddeutsche Zeitung".

Una política econòmica que consent les piràmides financeres de Wall Street o les piràmides immobiliàries espanyoles, està malalta. Un govern autonòmic que és incapaç de detenir la malaltia constructora, la quimera de les "infraestructures" i dels polígons industrials en qualsevol municipi rural, sigui a Baviera (on això no ocorre) o a Catalunya, és que no governa, sinó que es deixa portar pel corrent i és governat pels poders fàctics del maó i els diners fàcils.

Un estat que no és capaç de governar aquesta situació, una classe política i uns mitjans de comunicació que ni tan sols no són capaços de diagnosticar el que està passant -i que passarà-, una societat sense recursos ni vigor civil per protestar i exigir justícia i responsabilitat per aquestes coses, tot això, també forma part de la crisi. "Un capitalisme destructiu té conseqüències destructives sobre la democràcia", resumeix Prantl. Ja abans de la crisi la democràcia era una caricatura del qual etimològicament conté: poder del poble. El neoliberalisme ara en crisi l'ha convertit en la caricatura d'una caricatura.